La mirada, quin poder tan admirable.
Capaç de trobar eixida al camí mes enmaranyat i
timida com la lluna eclipsada pel sol.
Amiga personal de la placidez,
compliç inseparable de la tristor,
Confident de les amargures i
delataora dels pensaments.
La mirada, ama de les percepcions,
Raptaora de l’ausençia,
Poseidora d’un infinit i
natura insuportable,
Alliada de si mateixa i celosa de la seua germana.
Que per por de un somriure,
acapara les mirades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario