M’agrada moltisim parlar amb tu, no vuic saber res del que has fet durant aquest temps, si tindre algu amb qui parlar, contarle com estas i que t’antenga, es una cosa que açi el necessi-te.
Doncs els silencis van ser el pitjor, el mirar-te als ulls i quedar-se sense paraules, el mirar les taules d’alrrededor i veure a les parelles...i pensar que pel meu be no deuria pensar el que em passaba pel cap.
em sentia com una xiqueta petita a la que acababen de regalar unes sabates rotges de xarol, que per a que no deixen de brillar no se las vol possar, per por a el que les puga passar.Volia eixes sabates perque eres meues pero alguna cosa en mi em deia – que no se t’ocurrisaca posarte-les!
I sense adonar-me ja habia tancat els ulls per besar-te; be tans sols mels e probat, no me’ls he posat encara! I no me’ls pense possar!!Pese al vi del dinar i els xupitos, viag poder no caure en la tentacio de posar-me les sabates.
Pero poc va durar perque em vas plenar d’ilusio, d’ansies, com quan obris la finestra i la brisa calenta amb flaire a orquidies t’acaricia el teu rostre. Envolvent-lo tot amb la magia del ja coneguer-nos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario