Tenía el cor tapiat, i aquesta vegada no eren somriures el que el tapiaben. Tenía el nas congestionat pel pas del temps, milers de pensaments i com ara entendia tot millor. Per sort, res el feia plorar més que un malsomni aislat i al llitar-se veien que ja no hi ha res. Per sort, els malsons eres tan sols aixo malsons, i ella tenia una gran virtud, la de sonriurel a la vida a banda que ella li faça burla alguna vegada. Tenía música, a la ment la fantasia de la dona del pià, l’home que la va trobar i va fer d’ella una melodia. El sol i la lluna quan van estar reclusos, pensaments que es diluien per el grissor del cel, un sol que ix i un altre que s’amaga. Algu que se n’ana, ningú torna. Confusions que ballen per pentagrmes, en els pentagrames del silenci.
No hay comentarios:
Publicar un comentario