Et vaig mirar, i el vaig saber. Vaig saber que eres tú…, que sempre habies sigut tú…, i que sempre series tú. Que sempre seria la teua mà la que trobaria la meua, que sempre serien els teus bessos els que tocarien els meus llavis, que sempre seria el teu cabell el que s’enrredaria entre els meus dits, que sempre serien els teus ulls el lloc on em perdería, que sempre seria la teua abraçada la que em sostendría…Et vaig mirar i el vaig saber.
Vaig saber que eres tú, i que aixo per a mi bastaría.
La teua veu es el pià que retumba en cada racò del meu ser…i ara…estas en el meu pensament, en el meu cor…i sense paraules emb vas deixar.
Sense paraules per no saber res de ti, per no herir-me, per no escoltar el silenci trencat de la teua veu,
Doncs no puc evitar portar-te als meus pensaments, tu ets tan excepcional…
Tu crees la dança al compàs de la meua melodía, formes el moviment dels meus sentiments que van quedar tantes vegades inmóvils, i ara, per ti ballen titubeant per tots els altibaixos dels pensaments, tú, simplement per ser tu, vas conseguir que a la meua anima s’adentraren i que engendraren en el meu ser.
Baixe el meu cap, per a que els meus ulls cecs no et puguen observar, per a que la meua ment de ti es puga oblidar, pero aixó es imposible…els meus atents ulls continúen observant les fines llinies que componen el teu cos, tots els teus detalls están en mi, guardats en els racons mes insospechats…
Ets imposible d’oblidar i es que en les notes del pià el teu nom gravat està.
Tenía el cor tapiat, i aquesta vegada no eren somriures el que el tapiaben. Tenía el nas congestionat pel pas del temps, milers de pensaments i com ara entendia tot millor. Per sort, res el feia plorar més que un malsomni aislat i al llitar-se veien que ja no hi ha res. Per sort, els malsons eres tan sols aixo malsons, i ella tenia una gran virtud, la de sonriurel a la vida a banda que ella li faça burla alguna vegada. Tenía música, a la ment la fantasia de la dona del pià, l’home que la va trobar i va fer d’ella una melodia. El sol i la lluna quan van estar reclusos, pensaments que es diluien per el grissor del cel, un sol que ix i un altre que s’amaga. Algu que se n’ana, ningú torna. Confusions que ballen per pentagrmes, en els pentagrames del silenci.
La mirada, quin poder tan admirable.
Capaç de trobar eixida al camí mes enmaranyat i
timida com la lluna eclipsada pel sol.
Amiga personal de la placidez,
compliç inseparable de la tristor,
Confident de les amargures i
delataora dels pensaments.
La mirada, ama de les percepcions,
Raptaora de l’ausençia,
Poseidora d’un infinit i
natura insuportable,
Alliada de si mateixa i celosa de la seua germana.
Que per por de un somriure,
acapara les mirades.
Em sent com una completa botja quan estic amb tu, doncs, es imposible no actuar d’eixa manera quan la teua simple presencia em desconcerta, m’intimida i em plena d’energia.
No logre comprendre’t, doncs, com entendre’t si ets lo mes bell que e sentit en la meua vida.
No importa la rao, tan sols el fet, tu fas que enloquisca amb la teua presencia, i aixo es suficiene per a mi.
Tal vegada el mon, siga tan sols un caprix, pero que importa si em consideren una nena capritxosa, jo desitge estar amb tu fins i tot si tens que anar-te després.
Per un instant soc realmente feliç, a banda que sone a disparats de una botga, pero que importa jo vull estar amb tu aunque tan sols siga una botgeria.
M’encanta estar amb tu, no importen les circunstancies, el moment o el lloc, tan sols m’importa que estes tu en ell.
Qué es el verdaderament important?, busque al meu interior la resposta i m’es tan dificil de trobar.
Falses idees invadeixen la meua ment, acostumada a emmascarar el que no antenc, al fons de un mon ple de falses ilusions, a on la vanitat, el odi, la indiferencia es convertixen en adorables héroes.
Em preguntes com es pot ser feliç, com entre tanta mentida puc conviure amb cadascu, qui te que respondre, abanda que per a mi, aquí, ahora i per sempre:
queda prohibit llorar sense aprendre,
alçarme un día sense saber que fer,
tenir por als meus records,
sentirme sola alguna vegada.
Queda prohibit no sonriure als problemes,
no lluitar pel que vull,
abandonar-ho tot per tenir por,
no convertir en realitat els meus somnis.
Queda prohibit no demostra-te el meu amor,
fer que pagues les meues deutes i el meu mal humor,
imaginar coses que mai varen ocorrer,
recordar-te tans sols quan no et tinc.
Queda prohibit deixar els meus amics,
no intentar comprendre el que vam viure,
cridarles tans sols quan els necesite,
no veure que tambe nosaltres som diferents.
Queda prohibit no ser jo davant la gent,
fingir davant les persoes que no m’importen,
fer-me la graciosa en tal que em recorden,
oblidar a tota la gent que m’estima.
Queda prohibit triar-te en falta sesnse estimarte,
oblidar els moments que em van fer voler-te,
tot perque els nostres camins han deixat d’abraçarse,
oblidar el nostre passat i pagar-lo amb el nostre present.
Queda prohibit no intentar comprendre a les persones,
pensar que les seues vides costen mes que la meua,
no saber que cadasqun te el seu cami,
pensar que amb la seua falta el mon termina.
Queda prohibit no crear la meua historia,
deixar de donar les gracies a la meua familia per la meua vida,
no tindre un moment per a la gent que em necesita,
no comprendre que lo que la vida ens dona, tambe ens el lleva.
text de: soooniiiaa
